La taula del jardí, solitària i molla, desprèn una melanconia solemne aquest vespre de cap d'any. Enyora altres dies més benignes i els riures i les converses de comensals absents. El seu temps, malgrat el silenci eixordador que ara l'envolta, arribarà amb certesa.

El cel es converteix en un estany i, els núvols, en les onades que el vent, entremaliat, aixeca. Els arbres, astorats, hi aboquen les seves capçades per veure millor l'espectacle.

Les ombres allargassades dels vells arbres travessen el jardí. La seva presència contundent ens recorda que sempre hi són per aixoplugar el clos on creixen, malgrat el fred que els anestesia.

Gruixudes esteles s'acumulen en el cel, com línies dibuixades amb poca traça en una pissarra gegantina per un estudiant maldestre.

Res es mou. Res s'escolta. El fred que es desploma sobre el jardí com una pesada manta sembla ofegar-ho tot. Només la refilada trèmula d'un pit-roig desafia el silenci del vespre glaçat.

Inverosímils, els branquillons erectes del roser de Damasc, amarats per la llum del sol, lluen nus de qualsevol ornament.

El jove sentinella s'asserena en un dia d'esperit blau i daurat. Les seves branques semblen flotar lleugeres en l'aire plàcid del matí.

Ssst! El gegant dorm. Que la fressa del món no el destorbi. Desenes de milers de fulles volubles l'han abandonat, han desertat de les seves branques rotundes. Ara només li queda el silenci mentre espera que arribi la nit màgica.

Flonjos manyocs de fulles mortes cauen dolçament sobre els arbustos del jardí, arrossegats per la pluja perseverant.

Una mar verda, tendra i ufanosa, abraça gentilment el tronc sòlid del gegant, moll sota la roïna incesant.

La pluja crea bassals minúsculs que emmirallen les branques nues dels arbres. El jardí, xop, veu com se li humiteja l'ànima adormida.

Penjolls d'or adornen les branques del gegant cansat. El vent, capritxós i irreverent, juga a sacsejar aquests ornaments tan delicats.

L'hivern mediterrani, clement, reconforta amb la tebior del sol del migdia les palmes del margalló, després d'una aspra nit de fred.

Llambordes de cotó gris empedren el cel portades pel mestral. El jardí, estremint-se de fred, queda en silenci.

Pinzellades roses omplen el cel de ponent. El fred inhòspit fa transparent l'aire, com un miratge irreal, fet de vidre i gel.

Intempestiva, extemporània, una ponzella d'estius tropicals encara amb gosadia la fredorada. La seva bellesa desafiant corprèn l'ànima.

L'escorça nívea de l'àlber es tenyeix amb els rajos tebis del sol de l'ocàs, incapaç d'escalfar un capvespre gèlid de desembre.

Una ullada de sol encén les darreres fulles de la prunera, vermelles com la sang. Astorat, el vent s'atura davant la seva bellesa lànguida.

La boirina embolcalla el jardí i ressalta les fulles amples, generoses i fragants de la humil figuera. La seva llum groga desafia les ombres que s'atansen.

Una nova catifa de records multicolors entapissa el jardí cada dia. Obstinades però vençudes, les fulles saben que el seu temps s'ha acabat. Sense la seva fressa, els arbres s'han quedat estranyament muts.

Com metàfores efímeres dels destins humans, blanques esteles de fum traçades per delineants invisibles es creuen en el cel blau del matí.

El sol tímid de desembre banya la cabellera àurea del gegant, de bellesa efímera i punyent.

El colós s'eleva, fosc, orgullós, imponent, cap al cel del crepuscle. El temps, pacient, sembla aturar-se als seus peus.

El jardí, vestit de tardor, contempla la seva fesomia en el petit mirall d'aigua transparent.

Bous invisibles llauren els cels del capvespre i deixen tènues solcs blancs com a rastre de la seva feina

Estendards daurats d'un temps oblidat es resisteixen a caure, presoners d'un instant que ja no és seu.

Clarobscurs canviants es projecten en les parets del jardí, com pinzellades de llum creades per les capçades inquietes.

Fulles de robí, porpres de sols passats, s'engronxen amb la brisa de la tarda.

La tardor arriba puntual i els arbres es despullen, dòcils, mentre deixen caure les seves fulles cansades. Cobreixen les seves capçades nues amb la melangia que impregna l'aire.

Assenyala el cel el sentinella d'or, carregat d'arguments caducs que les ventades arrencaran aviat. Es quedarà sol, sol amb la seva essència.

Passen els núvols empesos pel mestral mentre les fulles del gegant es marceixen i esperen resignades que s'acompleixi el seu destí.

Perles d'argent engalanen les fulles, com si fossin preuats regals del cel.

Branques nues s'alcen cap al cel de plom; resignadament esperen la pluja.

La tardor, discreta però inexorable, entapissa el terra de records d'or i argent.

El sol tebi del matí encén les fulles fugisseres del magraner.

En la tarda encalmada, l'oratge bressola les garlandes verdes i daurades del gegant.

Eteris núvols de sucre cremat s'esfilargassen en el cel de la tarda.

El temps escriu sobre l'escorça de l'àlber amb un alfabet indesxifrable.

El vent enjugassat despentina els núvols en el cel.

La tardor avança amb passes daurades.