Núvols de plom escolten immutables el monòleg penetrant de la merla.

Un cel inquiet, curull de núvols enrogits, acomiada el dia. La grandiloqüència de l'espectacle emmudeix els moixons en el cel.

La bassa s'enfosqueix com el cel de la tarda i recull pacient els pètals que el vent arrenca de les capçades florents.

El gegant impàvid ignora el sol que l'acarona. El seu tronc imponent, fet per a les maltempsades, sembla incòmode amb la bonança.

La prunera plora llàgrimes blanques pel temps que, tan desitjat com fugaç, s'escola entre les seves flors.

Una finestra del cel deixa passar una ullada de sol que il·lumina la tarda ensopida de febrer.

Una nebulosa de flors blanques engalana la prunera i atreu abelles i borinots que es delaten pel brunzit insistent.

Arrels que ancoren, llargs cordons que sustenten la vida, dits engruixits que penetren el sòl fèrtil.

Perles vermelles, secrets tresors amagats entre les fulles, fruits discrets, tímids i apocats.

La primavera és encara una il·lusió tendra al febrer. Onades de núvols grisos cobreixen de sobte el cel, com un marea imparable.

No fa falta més que una estona de sol perquè els arbustos xalin amb la bonança que s'acosta.

Sota la pluja rotunda i incessant, el jardí oculta el seu delit per la primavera.

El vent furibund fa llenya amb les branques seques que havien resistit impàvides l'hivern.

Malgrat la roïna, malgrat la foscor, avui la primavera és més certa.

Lànguidament, les capçades suspeses venen a buscar el seu reflex, que la pluja dibuixa amb precisió.

La primavera arriba exigent i les hortènsies s'apressen a oferir-li verds tributs novells.

Fulles velles i cansades marronegen en les branques de l'hibiscus. La llum i la tebior que anuncien la primavera els resulten alienes.

Els borrons del castanyer rosat són turgents com si haguessin d'alletar fulles encara no nascudes.

El sol enganya la xeflera i projecta la seva ombra com si fos real. La llum és clara i s'hi avé dòcilment.

Les capçades, encara nues, aixopluguen l'amor de la parella de merles. Res atura la vida i l'hivern, impotent, se sent derrotat.

La verda corona de la iuca s'escarrassa per arribar encara als últims raigs del sol de ponent.

Geometries abstractes es projecten sobre les fulles porpres, que es rabegen amb l'escalfor del tebi sol del migdia.

Estols d'estornells pigallats s'ajoquen en les alçades. La seva piuladissa eixordadora acomiada la tarda serena.

Les fulles d'arboç, retallades per la llum càlida d'hivern, revelen la seva bellesa més íntima.

Imperioses, impacients, les primeres fulles de la primavera coronen l'escorça de la prunera vermella.

Miríades de branquillons retorçats de la prunera engendren secretament una constel·lació de flors blanques.

La noguera recull amb braços ferms les seves branques mortes, víctimes de ventades pretèrites.

El sol pentina la cabellera hirsuta de l'ofiopogon, verda com la terra, voluble com la sort, fosca com la vida.