Parsimoniosament, la noguera espera despullada que la primavera la convenci per vestir la seva capçada gegantina.

Pinzellades maldestres travessen un llenç d'atzur.

La primavera cria fruits primerencs en un bressol porpre.

En el més profund del jardí, flamarades d'or enlluernen el migdia.

Un març voluble ens regala nuvolades tan belles com efímeres.

Carregat de manyocs de flors pèndules, l'àlber dansa mogut dòcilment per l'oratge.

Immutables, les palmes del margalló s'amunteguen en el clarobscur del migdia.

Èbries de sol, les fulles noves s'encenen com petits cors enamorats.

Branques de llorer florides s'engronxen amb l'insistent vent de març.

Les fulles noves, àvides de sols futurs, es disposen segons una coreografia simètrica i precisa.

Discrets, menuts poms de flors morades esquitxen un oceà verd.

Els vitracs, complidors, arriben puntuals a la seva cita anual amb la primavera.

Vibrant capçada de robí i coure, cuallada de fulles noves i tendres.

Borrons de foc, espines gràvides. El magraner respon a la crida de març.

Verdes columnes amb peus de fang, cilindres d'aire que es vinclen amb la mateixa aigua que els nodreix.

Tres dies després, darrera d'un feixuc tel gris, un sol massa prudent intenta recuperar el seu lloc.

La pluja, amb persistència de ferro, renta el jardí i arrossega les flors exhaustes del xiprer.

Els borrons del castanyer es desensonyen i despleguen tendres presents.

Fulles de cera, lluents i rígides, rentades per pluges tossudes, saluden esperançades el matí assolellat.

L'aigua sorda i constant tomba les branques noves dels arbustos, confiades en bonances que no arriben.

Estranys, extravagants fruits blaus s'amaguen avergonyits entre el fullam dels ofiopogons.

Inflorescències roges alegren les fosques fulles de les clívies i canten en silenci cançons de primavera.

El jardí, ja fosc, enveja les últimes llums de la tarda que encenen les façanes veïnes.

Núvols flonjos com el cotó desfilen ingràvids i encuriosits sobre el jardí.

Les fulles noves neixen porpres al sol i hereten la capçada que les flors blanques, generoses, han il·luminat.

Tres dents de lleó s'entossudeixen a créixer perseverants en el no-res.

La paret escardejada, humida de pluges recents, verdeja al sol tebi de ponent.

Sobre les capçades florides, blancs turons de vapor desfilen incansables, obedients a la voluntat del mestral.

Els arbustos més discrets es guarneixen sota la pluja per afalagar la primavera.

Brots tendres, verds delicadíssims que pugnen per despuntar, anuncien el temps més dolç.

Dalt del vell xiprer, miríades de diminutes flors deixen anar núvols de fèrtil pols àuria.