Els lliris grocs reviuen, oblidant l'hivern feixuc. Les seves tendres fulles s'emmirallen en un dit d'aigua de pluja.

La llum d'hivern nega el jardí i amanyaga les fulles verdes rivetades d'or.

Molsosa, la pedra suadora dorm la son dels objectes obsolets, sense l'aigua dels vells pous oblidats.

Eixorques beines de collites passades encimbellen les escarides branques hivernals de la noguera.

Les tiges blanes exhibeixen amb impudícia els talls precisos que les han mutilat.

Ombres colossals es retallen en la paret mentre la gelor del vespre venç un sol massa tímid.

Delicades flors d'arboç, flors d'hivern nívies i trèmules.

Carregades de fruits en saó, ubèrrimes heures sadollen tallarols, merles i mallerengues.

En la tarda plàcida, els gegants dormen. El sol tebi vetlla el seu son i el vent s'encalma per no deixondir-los.

D'amagat, amb timidesa, les primeres ponzelles de la primavera desafien la fredorada.

Llargues cortines d'heura pengen en un imaginari teatret d'ombres xineses.

Pacients ocells nouvinguts treballen incansables dalt del xiprer majestuós. La seva feina sovint és debades i els branquillons frescos al terra els delaten cada dia.

Forts braços blancs que es creuen en l'espai acullen minúsculs funambulistes alats que desafien, ingràvids, les alçades.

Profundes són les clivelles que solquen l'escorça de la vella prunera. Tan profundes com el silenci d'hivern que l'embolcalla.

Un bambú banyat pel sol del migdia s'alça desafiant, amarat per la llum daurada.

La saba flueix per les ferides d'esporga de l'abèlia en forma de manyocs de fulles maragdes.

L'esparreguera esculpeix una corba impossible en el buit, en engronxar-se més enlà del magraner

Menystingut com tot el que ens és quotidià, el llorer japonès ens regala discretament l'harmonia de les seves fulles pigallades.

Perseverant, l'heura s'entossudeix i res atura el seu afany perquè noves tiges omplin el llenç buit de la paret.

Promíscues, les capçades hivernals entrellacen les seves branques nues.

Pinzellades càlides travessen el cel mentre el sol se'n va. El dia acaba serenament i el cel muda l'atzur per una foscor espessa i opaca.

Com un estel porpra, fulles resplendents irradien llum en un racó ombrívol del jardí.

Branques fresques de llorer coronen victorioses la capçada inert, com guardons meritoris de l'Antiguitat.

La pell rugosa del gegant adormit rep la carícia del sol d'un migdia radiant de gener que marceja prematurament.

La paret viva, la paret verda, bull amb desenes d'ales nervioses que s'hi arreceren en caure el sol.

Delicats encaixos verds, filigranes vives de simetria vegetal, folíols com petites maragdes arrenglerades: falgueres humils, ancestrals i bellíssimes.

Estoicament, l'olivera alça les seves branques que imploren el retorn del sol. L'hivern, inclement, menysprea el seu prec.

El vespre, cerimoniosament, disposa l'escenari per enaltir el dia que agonitza.

El sol de ponent traça estranyes, efímeres geometries de llum en les parets. El crepuscle les esvairà inexorable.

La pluja de la nit ha vinclat les llargues fulles de les clívies i dels ofiopogons. La llum del sol les allibera del pes insuportable.

Que no ens enganyi la seva nuesa altiva. Fèrtils promeses de noves primaveres omplen els branquillons de l'àlber, quallats de borrons tendres.