Clementina Arderiu "Contraclaror. Antologia poètica"

Per què no fóra eterna l'hora

que ens porta el bé

tan a la vora? 

Si l'ombra sola d'un neguit

pot fer malbé tanta ventura,

tinguem-ne cura,

agombolem-la bé;

que el seu record sigui una força

que cada dia ens mogui el braç

i ens aclareixi tota via

i ens acompassi el pas.

( Fragment d'"Hora tranquil·la" dins de Cant i paraules, 1920-27)

El temps s'escola ràpidament entre els dits verds del jardí.

Epíleg a 365 pensaments al voltant d'un jardí

La natura, dia a dia, ens mostra una certesa indefugible: el cicle etern de les estacions no s'atura, regit per astres llunyans, aliens als nostres anhels insignificants.

Abracem aquesta certesa i aprenguem a viure amb el batec de la terra. Disfrutem del descobriment de tots aquells éssers que ens acompanyen i gaudim del plaer de poder posar-lis nom. Apreciem les coses senzilles i veritables que ens regala el temps que ens ha tocat viure.

A cal Pepet del Xica, una petita illa verda en un món massa gris.

El sol s'endinsa en el jardí i encèn els racons més recòndits.

Plou un altre cop amb obstinació i la bellesa de les fulles humides no té admiradors.

Després de tres dies plumbis, el sol ponent sembla delectar-se amb un vespre serè.

Penjades del fil invisible d'una teranyina, dues fulles exhibeixen impúdiques llur marciment.

El terra esdevé un mirall on es contempla entotsolat el colós.

La pluja pinta de maragda els brots nous de l'heura.

Sota la pluja, la taula es vesteix amb una tristor argentada.

La pluja de novembre és brusca i cruel. Al jardí se li encongeix el cor mentre les gotes d'acer colpegen les fulles.

El sol tebi acarona el jardí amb tendresa, com si volgués lliurar-lo de la fredor que vindrà inexorable.

El cel traça una diagonal blanca que separa les onades inquietes dels arbres expectants.

El jardí s'aboca al carrer com si li fes por perdre's l'última ullada de sol de la tarda.

La llum diàfana de novembre abranda els verds pulcres del jardí.

La llum del sol torna a pintar de colors les capçades immòbils.

Un embolcall de cotó agombola sol·lícit el jardí.

La tardor plora desconsolada i el verdet neix arreu per afalagar-la.

Una constel·lació de fulles exhaustes entapissa el terra moll.

Un pit-roig que refila amb timidesa trenca la remor sorda de la pluja.

A cavall del vent, estols de núvols foscos desfilen apressats a tocar de les branques.

La foscor avança i els arbres, muts, veuen com s'esvaeix la seva escorça clivellada.

Altes columnes de vapor blanc malden per menystenir el sol.

El temps s'espesseeix i es torna boira. El jardí ja no recorda la bonança i es deleix per una ullada furtiva de sol.

Un mar encalmat de núvols grisos s'atansa des de l'Oest i triomfa un instant sobre el sol de la tarda.

El temps, pacient, ha rivetat d'or les fulles envellides.

La pluja regalima tronc avall i amara el xiprer, estoic i sever.

Xops, els arbustos lluen com maragdes mentre l'aire humit es fon amb el capvespre.

La tarda s'enterboleix i una nuvolada porta ominosos presagis.

La bassa és un mirall on la tarda badoca en veure les capçades enceses.

Fulles àuries reben en silenci una pluja obstinada.

La pluja, feixuga i trista, arrenca les fulles mortes i les abandona, descurosa, sobre els arbustos.

Les branques del magraner semblen estirar-se per saludar el sol tebi de la tarda.

La tarda, grisa i humida, s'escola entre els arbustos i s'arrapa a les seves fulles.

L'aire fred pinta de blau cobalt un cel esquitxat de núvols d'ivori.

Les fulles muden el color roig, tenyides de llum pel sol del ponent.

La terra nova, fosca i generosa, abraça les tiges mutilades que esperen el fred.

La tarda encèn la prunera amb flames d'or.

Els núvols construeixen un paviment lleugeríssim de llambordes de cotó.

Fulles vençudes, arraconades per un atzar vel·leitós, fulles vençudes pel temps.

L'aigua d'un test regalima capriciosa i cerca camins ambigus.

La tardor, indolent, intenta en va ocultar un sol despietat.

La capçada d'argent veu com les fulles deserten en silenci.

Les gotes d'aigua esquitxen entremaliades el vell colós assedegat.

Una tardor benigna, disfressada d'estiu, penja flors dels arbustos.

Bàndols invisibles d'estornells refilen des dels arbres amarats de llum.

El vent enteranyina el cel amb núvols blancs de gel.

La pèrgola rep el sol minvant en una tarda de bonança infinita.

La ploma d'una tórtora reposa amb lleugeresa sobre una branca en flor.

El terra regat esdevé un mirall en què el jardí es reconeix.

La tardor és pròdiga i els seus fruits s'escampen magnànims pel terra del jardí.