El temps s'espesseeix i es torna boira. El jardí ja no recorda la bonança i es deleix per una ullada furtiva de sol.

Un mar encalmat de núvols grisos s'atansa des de l'Oest i triomfa un instant sobre el sol de la tarda.

El temps, pacient, ha rivetat d'or les fulles envellides.

La pluja regalima tronc avall i amara el xiprer, estoic i sever.

Xops, els arbustos lluen com maragdes mentre l'aire humit es fon amb el capvespre.

La tarda s'enterboleix i una nuvolada porta ominosos presagis.

La bassa és un mirall on la tarda badoca en veure les capçades enceses.

Fulles àuries reben en silenci una pluja obstinada.

La pluja, feixuga i trista, arrenca les fulles mortes i les abandona, descurosa, sobre els arbustos.

Les branques del magraner semblen estirar-se per saludar el sol tebi de la tarda.

La tarda, grisa i humida, s'escola entre els arbustos i s'arrapa a les seves fulles.

L'aire fred pinta de blau cobalt un cel esquitxat de núvols d'ivori.

Les fulles muden el color roig, tenyides de llum pel sol del ponent.

La terra nova, fosca i generosa, abraça les tiges mutilades que esperen el fred.

La tarda encèn la prunera amb flames d'or.

Els núvols construeixen un paviment lleugeríssim de llambordes de cotó.

Fulles vençudes, arraconades per un atzar vel·leitós, fulles vençudes pel temps.

L'aigua d'un test regalima capriciosa i cerca camins ambigus.

La tardor, indolent, intenta en va ocultar un sol despietat.

La capçada d'argent veu com les fulles deserten en silenci.

Les gotes d'aigua esquitxen entremaliades el vell colós assedegat.

Una tardor benigna, disfressada d'estiu, penja flors dels arbustos.

Bàndols invisibles d'estornells refilen des dels arbres amarats de llum.

El vent enteranyina el cel amb núvols blancs de gel.

La pèrgola rep el sol minvant en una tarda de bonança infinita.

La ploma d'una tórtora reposa amb lleugeresa sobre una branca en flor.

El terra regat esdevé un mirall en què el jardí es reconeix.

La tardor és pròdiga i els seus fruits s'escampen magnànims pel terra del jardí.

La tarda daurada omple de melangia les capçades senescents.

La llum d'octubre fa entrar el jardí dins de casa.

Penèlope tenaç, una aranya de la creu ordeix al sol un delicat cercle de fils d'argent.

El sol de tardor s'inclina sobre el jardí i dibuixa ombres inverosímils.

Els arbres xiuxiuegen dolçament, bressolats per la brisa que ve del mar.

La bellesa discreta d'un test humil es desborda en un racó.

El magraner amaga el seu tresor en el clarobscur vel·leitós de les capçades.

L'estiu deixa enrere espelmes i altres nàufrags, clamorosament muts.

Allà on el verd és més profund, un raig de sol encèn una branca altiva.

Lentament cau la tarda. Les fulles, immòbils, semblen contenir l'alè.

Falses columnes de fum assenyalen incendis inexistents.

El tronc del freixe és el camí per a una tija d'heura obstinada.

En un racó, l'hortènsia hieràtica es capbussa en els clarobscurs de la tarda.

Les ombres s'allarguen i el dia s'escurça. Presagis de tardor.

El fruit de la magnòlia clou essències delicadíssimes.

Nuvolades inquietes descarreguen un aiguat tossut i aspre.

La tardor silent sotja els arbres que, amb desesperança, comencen a despullar-se.

Una pinzellada en el cel, l'empremta subtil del garbí.

Esteles blanques delaten rutes desconegudes de viatgers invisibles.

L'alba troba el jardí adormit i les fulles, immòbils, ignoren el moment sublim en què la foscor es trenca com un mirall opac.

Una munió de petites tiges s'enlairen impertinents sobre la paret verda.

Bellesa efímera, flors que moren el mateix dia que neixen.