La capçada d'argent veu com les fulles deserten en silenci.

Les gotes d'aigua esquitxen entremaliades el vell colós assedegat.

Una tardor benigna, disfressada d'estiu, penja flors dels arbustos.

Bàndols invisibles d'estornells refilen des dels arbres amarats de llum.

El vent enteranyina el cel amb núvols blancs de gel.

La pèrgola rep el sol minvant en una tarda de bonança infinita.

La ploma d'una tórtora reposa amb lleugeresa sobre una branca en flor.

El terra regat esdevé un mirall en què el jardí es reconeix.

La tardor és pròdiga i els seus fruits s'escampen magnànims pel terra del jardí.

La tarda daurada omple de melangia les capçades senescents.

La llum d'octubre fa entrar el jardí dins de casa.

Penèlope tenaç, una aranya de la creu ordeix al sol un delicat cercle de fils d'argent.

El sol de tardor s'inclina sobre el jardí i dibuixa ombres inverosímils.

Els arbres xiuxiuegen dolçament, bressolats per la brisa que ve del mar.

La bellesa discreta d'un test humil es desborda en un racó.

El magraner amaga el seu tresor en el clarobscur vel·leitós de les capçades.

L'estiu deixa enrere espelmes i altres nàufrags, clamorosament muts.

Allà on el verd és més profund, un raig de sol encèn una branca altiva.

Lentament cau la tarda. Les fulles, immòbils, semblen contenir l'alè.

Falses columnes de fum assenyalen incendis inexistents.

El tronc del freixe és el camí per a una tija d'heura obstinada.

En un racó, l'hortènsia hieràtica es capbussa en els clarobscurs de la tarda.

Les ombres s'allarguen i el dia s'escurça. Presagis de tardor.

El fruit de la magnòlia clou essències delicadíssimes.

Nuvolades inquietes descarreguen un aiguat tossut i aspre.

La tardor silent sotja els arbres que, amb desesperança, comencen a despullar-se.

Una pinzellada en el cel, l'empremta subtil del garbí.

Esteles blanques delaten rutes desconegudes de viatgers invisibles.

L'alba troba el jardí adormit i les fulles, immòbils, ignoren el moment sublim en què la foscor es trenca com un mirall opac.

Una munió de petites tiges s'enlairen impertinents sobre la paret verda.

Bellesa efímera, flors que moren el mateix dia que neixen.

L'estiu ha estat llarg i el sol sembla mostrar ara compadiment, amagat rere els núvols.

Braços herculis de l'olivera banyats en or.

Minúscules perles ornen les frondes gràvides.

Teies verdes enceses per la calor desafien el sol del migdia.

Fulles de la figuera, amples i fragants, com mans esteses que esperen...

Un vel tènue de vapor lliga els arbres amb el sol altiu.

La pluja nocturna deixa ombres humides al sol del migdia.

La llum de setembre ha retornat els verds infinits, els porpres variants i els argents trèmuls al jardí.

El castanyer, fatigat per un llarg estiu, marroneja prematurament.

El canvi de temps arriba com una mansa marea d'onades blanques.

Les fulles de les canyes americanes semblen flotar ingràvides, amatents a la brisa més modesta.

Una breu ullada de sol en una tarda gris és suficient per encendre els verds més tendres.

El dia se'n va, acomiadat per la piuladissa dels ballesters en el cel.

Un vent aspre empeny els núvols en el cel mentre que una brisa de setí agita les cintes arran de terra.

El garbí s'abraona sobre les capçades mentre les fulles gemeguen amb desaprovació.

La llum clara de final d'estiu dibuixa perfils nítids com el vidre.

La tempesta se'n va cap al mar i deixa enrere núvols encesos en el cel.

El temps deixa records obsolets abandonats en un racó.

Una densa vànova gris d'humitat calenta s'atura sobre el jardí.